Monòleg, diàleg i concepte
"Fundació Vila Casas"
L'exposició parla de la convivència entre diferents autors o un autor amb sí mateix o els seus moements creatius. Tot això ens fa pensar com es du a terme el diàleg entre diferents disciplines artístiques o llenguatges creatius que coexisteixen amb l'actualitat.
Aquesta intenció es pot veure reflectida, per exemple, en l'obra de Jordi Díaz Rèquiem a Saskia.
La contraposició, la juxtaposició, la concentració, la dispersió o, fins i tot, l’absència permeten variar, transformar o modificar significats, valors o sentits, però també enriquir i completar conceptes, proposar-ne de nous, preservar les nostres conviccions o bé revisar-les.
català.
La Movida
"Crónica de una agitación"
Tras varias décadas de dictadura y ostracismo, la transición española vio aparecer una nueva generación fascinada por la modernidad y la idea de lo nuevo, que cristalizaría en creadores procedentes de diferentes campos como la música, la moda, el cine, la pintura o la fotografía.
Todos ellos convivieron, se cruzaron y, a su modo, cada uno de ellos fue un cronista de La Movida. La excepcionalidad de la fotografía de ese período es precisamente su aportación individual, reflejo de la diversidad de los mundos en los que se volcaron y de sus ricas personalidades desde el punto de vista fotográfico y que dan como resultado una mirada poliédrica sobre aquel momento.
Fotografos
Miguel Trillo
Próximo al epicentro de las actuaciones musicales y de la escena contracultural, retrata la libertad de la calle y la juventud del momento, agrupada en tribus según su manera de vestir y sus comportamientos. “Los grupos siempre hacían lo mismo sobre el escenario, siempre representaban el mismo papel, ya fuera en París, Roma, Londres o Madrid. Pero en el patio de butacas, en la arena de la plaza, el espectáculo era nuevo cada vez”
Pablo Pérez-Mínguez
Pionero en España de distintos ámbitos fotográficos, su estudio fue uno de los centros neurálgicos de La Movida, donde pasaron y se fotografiaron todos sus protagonistas. Bajo el lema del “Todo vale”, el resultado es una impactante imaginería gamberra de los personajes más relevantes de la época.
Ouka Leele
Una jovencísima creadora que se atrevió a experimentar con un lenguaje propio. Sus fotografías oníricas y llenas de artificio, pintadas con acuarela, son el resultado, según la autora, de ideas que lentamente han cobrado forma en su imaginación.
Alberto García-Alix
Las fotografías de primera época de García-Alix son testimonio de cómo se transformaba la calle y los personajes que la habitaban. Sus imágenes constituyen otra crónica del momento, que nos muestra a una generación que también fue arrasada por la droga y el sida. La frase “Don´t follow me, I´m lost” (No me sigas, estoy perdido), refleja perfectamente lo que para el autor fueron aquellos años.
Antoni Tàpies: certeses sentides
Ell va ser autodidàctica i va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del segle XX, en el qual es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana. Aquesta exposició recupera l'exposició Certeses sentides, ampliada amb peces que no s'havien inclòs a l'edició anterior del 1991, on es presentava un conjunt d'obres sobre un material tèxtil sintètic que feia servir per cobrir i protegir el terra de l'estudi, i ara acompanyada d'una sèrie d'escultures de bronze i de terra xamotada del mateix període. Personalment m'ha agradat molt l'exposició i més el fet que la poguéssim fer guiada, ja que la guia ens va marcar els punts i elements importants de l'obra de tàpies per poder comprendre-la millor, així comla seva tècnica, els materials iel seu simbolisme tan marcat.
Fundación Mapfre: Tocar el color (la renovació del pastel)
Aquesta exposició proposa analitzar el lloc del pastel davant de la venerable pintura a l'oli, així com les raons que van portar a diversos artistes dels segles XIX i XX a recórrer a aquest mitjà i reclamar-ho. Articulat en 10 trams cronològics, l'exposició posa en relleu els principals moments i les grans figures del Renaixement del pastel en la primera modernitat, un moment que converteix aquesta tècnica en un art per dret propi. Està composta per 98 obres de 68 artistes. La renovació del pastel aprofundeix en la història del ressorgiment del pastel a partir de la dècada de 1830, quan apareix el terme «pastelista», fins les seves evolucions al segle XX.
Si bé la tècnica del pastel va al segle XVIII va tenir un gran auge mai va arribar a conquerir de el tot la seva legitimitat davant de la pintura a l'oli, disciplina que dominava. També em va agradar molt poder veure la tècnica del pastel a través de diversos corrents artístics com era l'expressionisme i també poder veure en les obres aquest fet en què els artistes van reclamar aquesta tècnica fent ús del pastel en temàtiques històriques i retrats burgesos pròpies de l'oli.
Òpera
"Passió, poder i política"
L’òpera combina totes les disciplines de l’art i crea un llenguatge universal capaç de definir les ciutats des d’un punt de vista emocional, cultural, polític, social i econòmic. Aquest és un viatge per vuit premières als teatres principals d’Europa per entendre el context històric particular de cada òpera i la relació que té amb la ciutat. Una exposició envolupant que connecta passat, present i futur gràcies a la complicitat entre la música i les peces procedents de més de trenta institucions diferents, des de vestits i partitures fins a gravats i escenografies. Nascuda de la col·laboració entre The Victoria and Albert Museum i la Royal Opera House de Londres, la mostra incorpora un nou àmbit dedicat a Barcelona juntament amb el Gran Teatre del Liceu.
Vam passar per les diferents etapes
-
"L'incoronazione di Poppea", 1642 a Venècia, del compositor Claudio Monteverdi
-
"Le nozze di Figaro", del Wolfgang Amadeus Mozart del 1786 a Viena. Viena era el focus principal de la música i l'òpera europees de l'època, i també era la ciutat de la il·lustració, un centre de debat intel·lectual que atreia milers de viatgers i en què florien les noves tendències
-
"Tannhäuser" de Richard Wagner a París, 1861. París era una capital internacional de la cultura que atreia molts artistes, músics i industrials. L’estrena de Tannhäuser va causar una gran polèmica entre els amants de l’òpera tradicional.
-
"Salome" de Richars Strauss, Dresden 1905.
-
"Rinaldo", de Georg Friederich Händel, a Londres el 1711. Händel va rebre l’encàrrec de compondre la primera òpera que es cantaria en italià a Londres. Van haver crítiques d’aquells que veien aquest gènere com una amenaça per al teatre britànic tradicional.
-
"Nabucco", de Giuseppe Verdi a Milà, 1842.
-
"Pepita Jiménez", de 1896 a Barcelona, Isaac Albéniz.
-
"Lady Macbeth del districte de Mtsensk" de Dmitri Xostakóvitx, Leningrad 1934. Van cercar una estètica que transmetés la nova ideologia política de la Rússia soviètica, lluny de les tradicions de l’Europa occidental.
En Caiguda Lliure
"En caiguda lliure" és un mapa polifònic integrat per diferents agències, organismes i narratives contemporànies i estructurat a partir de l’acte de la caiguda. El projecte empra el concepte com a eina estructuradora, integrant diferents contextos temporals, geogràfics i simbòlics en una sola narrativa. Prenent com a punt de partida aquest esdeveniment central per a la financerització de les nostres societats , "En caiguda lliure" s’aproxima al moment actual contextualitzant dinàmiques subjectives en el si d’extensos moviments socials.
L’exposició analitza de manera integrada diferents accions i narratives que estructuren el present i que constitueixen un mapa polifònic de la condició actual. D’aquesta manera, "En caiguda lliure" utilitza el terreny de l’art com un fòrum en què es proposen diferents maneres de llegir i interactuar amb el món, amb la qual cosa demostra, en aquest procés, la seva pertinença a un camp social en constant evolució i proposa una immersió productiva en l’ara.
